• Inici
  • Comunicació
  • Posicionaments

Informe del Consell de Col·legis de Metges sobre l'acord de la mesa sectorial de sanitat entre l'ICS i CCOO, UGT, MC i CATAC-CTS/IAC i comentaris a propòsit de l'acord

16/01/2020

El passat mes de desembre es va signar un acord entre les parts per tal que l’Institut Català de la Salut (ICS) pugui contractar facultatius sense especialitat reconeguda per a aquelles especialitats que són deficitàries.
  
  L’acord preveu que, per tal de poder fer aquestes contractacions, s’han de complir aquests dos requisits:
  1. No hi ha professionals de l’especialitat en la borsa de treball
  2. S’ha fet l’oferta prèviament als professionals i no s’ha pogut cobrir mitjançant els mecanismes de mobilitat
Tanmateix, l’acord estableix que el contracte generat serà eventual, revisable i que s’extingirà si hi ha l’opció de contractar un facultatiu amb el títol d’especialista.
 
Aquest acord és el resultat de la ja crònica manca d’especialistes que pateix Catalunya i que ha estat denunciada en reiterades ocasions per aquests  Consell  des de fa anys.
 
L’ obligatorietat de disposar d’especialitat per treballar al Sistema Nacional de Salut va ser, en el seu moment, un guany en el sentit de garantir el màxim nivell d’expertesa dels professionals i la garantia a la població de que els professionals disposen d’una formació especifica  per la qualitat dels serveis i la seguretat dels pacients, fruit d’un excel·lent sistema de formació com és l’actual sistema de Formació Sanitària Especialitzada (el conegut com sistema MIR).
 
No sembla raonable que, per tal de resoldre un problema com l’actual manca de metges per a algunes especialitats, la solució sigui rebaixar la garantia de qualitat que ha aportat aquesta mesura.
 
És especialment preocupant que, per resoldre un problema complex, es pacti una solució que no és altra cosa  que un mal pedaç, que, en el millor dels casos, endarrerirà per uns mesos l’actual problema i que, per contra, en crearà de nous, especialment per la continuïtat d’aquests contractes i la raonable reivindicació de reconeixement de titulació per part dels professionals que, després d’un temps, hagin demostrat haver estat contractats  fent la feina d’un especialista. Aquesta situació, ben coneguda fa pocs anys, va generar un enorme problema de molt difícil solució (MESTOs).
 
Encara és més preocupant que aquesta sigui l’ única mesura proposada per la resolució d’aquest problema. No s’entén que, davant de la seva complexitat  i, en alguns casos, de la urgència, no es proposi un veritable pla de xoc, amb mesures que afectin el sistema d’accés a les Facultats de Medicina, al nombre de places convocades, a la definició de noves Facultats, al nombre de places de FSE (MIR) convocades, als programes de formació, a  la creació de les Àrees de Capacitació Específica (ACE), etc.. En definitiva, mesures en tots els àmbits que permetin orientar cap a una solució a llarg termini, però també amb mesures d’aplicació immediata.
 
També és molt significatiu que, enfront d’aquest problema, cap dels actors proposi com a solució fer més atractiu el contracte per a aquelles especialitats més deficitàries. Allò que és la solució més efectiva en la majoria dels sectors econòmics sembla que ni tant sols es planteja com una possibilitat de solució al nostre sistema de salut.
 
Si, a més, afegim que a Catalunya tenim un nivell salarial dels més baixos de tot l’entorn europeu i que la crisi ha comportat una reducció salarial (pèrdua de poder adquisitiu) superior al 25%, recuperada només parcialment, sembla urgent afrontar decididament una solució que dignifiqui els contractes oferint millores econòmiques, però també mobilitat, opcions de promoció, formació continuada i altres incentius. En definitiva, una millora substancial de les condicions laborals que permeti revertir la situació, almenys fins que les mesures de llarg abast siguin efectives.
 
La realitat actual és que tampoc no som capaços d’atraure els especialistes que necessitem d’altres països d’Europa, els quals  no tenen cap dificultat amb les seves titulacions (majoritàriament homologades a les nostres) i, en canvi, seguim important metges que no poden acreditar la seva especialitat provinents de determinats països, únicament perquè les condicions econòmiques que oferim no són competitives en referència a Europa i sí que ho són, especialment, en referència a països de Llatinoamèrica  (molts dels quals  es troben en situació de crisi econòmica i/o política important).
 
Mantenir aquesta diferència salarial és un incentiu perquè els nostres especialistes busquin lloc de treball a altres països de la Unió Europea, on la manca de professionals actual serà encara més accentuada  en els propers anysi on les condicions salarials i laborals són molt millors que les del nostre país.
 
El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) i els quatre col·legis catalans,  que, des de fa molts anys han llançat crides al respecte i també ha analitzat amb detall la situació sociodemogràfica de la professió, ha proposat un seguit de mesures per tal de trobar solucions viables i poder fer una planificació el més acurada possible. Ho han fet a través  dels seus documents de posició, a la Declaració de Girona i les conclusions del III Congrés de la Professió Mèdica, en publicacions pròpies i en revistes científiques, així com  participant activament, al llarg del temps,  en els Fòrums de la Professió i en l’actual Fòrum de Diàleg Professional organitzats pel Departament de Salut.
 
PROPOSTES DEL CCMC:
  • Cal mantenir l’exigència de l’especialització com a garantia de qualitat assistencial.
     
  • Fem una crida a la responsabilitat tant de l’ICS com dels sindicats per tal que reflexionin i expliquin per què es contempla aquest acord en sanitat i, en canvi, seria impensable, per exemple, en l’aviació civil o en relació als conductors de trens d’alta velocitat, per posar dos exemples en què  les autoritats reguladores mai haurien proposat aquests tipus de mesures.
     
  • Convidem  les parts a analitzar i valorar altres solucions i posem a la seva disposició la informació de què disposem en relació a les dades sociodemogràfiques de la professió, així com les diferents propostes elaborades al llarg dels darrers anys.
     
  • Hi ha  molt de recorregut a fer en la millora de les condicions laborals dels metges i metgesses per fer més atractiva la contractació: millores salarials, però també de condicions organitzatives, docents i de recerca.
     
  • Cal fer una aposta decidida per l’autonomia i el treball en equip amb capacitat real per organitzar-se, per contractar nous professionals o nous perfils de professionals. Aquest seria un marc de solució molt més òptim.
     
  • L’actual organització dels llocs de treball condiciona uns determinats requeriments de professionals. Avançar en noves formes de treball, d’integració de serveis, traspàs de l’atenció especialitzada a l’atenció primària, creació de serveis territorials, reordenació del terciarisme i de l’alta complexitat, telemedicina i altres són mesures que tenen un impacte real en les necessitats futures d’especialistes.
     
  • Som davant  un problema realment complex i que, per tant, requereix d’un pla de xoc ben analitzat, amb propostes a curt, mitjà i llarg termini, que comportin mesures i una planificació sostinguda en el temps que abordi tots els aspectes esmentats, cabdals per garantir la qualitat assistencial i la competitivitat de la nostra professió.

COMENTARIS A PROPOSIT DE L’ ACORD DE LA MESA SECTORIAL DE SANITAT SIGNAT PER L’ICS I CCOO, UGAT, MCi CATAC_CTS/IAC sobre les especialitats mèdiques en què hi ha dèficit de professionals.
 
Entenem que l’ acord signat es un nou pedaç en la política de recursos humans dels sistema sanitari i en concretde la professió mèdica. Tot i els requisits previs que es puguin desprendre de l’ acord, l’ activitat assistencial corresponent a un àmbit de coneixement d’una especialitat mèdica en el sistema sanitari públic i privat l’han d’ exercir metges especialistes amb la corresponent titulació.
 
Dit això cal fer una reflexió sobre el moment en que ens trobem respecte a la necessitat de metges del sistema sanitari al nostre país i que és bastant similar a la situació a l’ estat espanyol i a alguns països del nostre entorn. El Col·legi de Metges de Barcelonades de l’ any 2007 ha anat cridant l’ atenció sobre la necessitat de metges i les evolucions demogràfiques de la professió i els fluxos de moviments de metges en un món globalitzat (1, 2). A títol d’ exemple, en els darrers anys ens hem mogut amb ratis d’incorporació de metges nascut fora de l’ estat (entre un mínim del 36% el 2016 i un màxim del 55% el 2010, tancant el 2019 amb un 47%). Dels metges que arriben de l’ estranger un 40% declaren que són especialistes en el seu país d’origen i en 5 anys tan sols un 3% declaren haver homologat l’ especialitat.Avui ja és un problema disposar d’un nombre de metges important sense especialitat. Preveiem una situació com la que vàrem viure els anys 90 amb els MESTO.
 
La necessitat d’incorporar metges estrangers en el sector sanitari ve donat per:
 
1. Envelliment del col·lectiu (50,3 anys d’ edat mitja), disminució progressiva de l’ edat de jubilació amb un pic màxim de jubilacions l’ any 2024-2025. En els propers 6/7 anys a Barcelona es poder arribar a jubilar un 21% de la població mèdica en actiu.
 
2. En 5 anys el servei d’ Ocupació del Comb ha duplicat les ofertes de treball a gestionar -1.431 any 2019- i un 25 % de les ofertes no s’han cobert per diferents causes: baixes retribucions, contractes precaris, dificultats de conciliació i d’ accés a la formació mèdica continuada.
 
3. Tenim un sistema sanitari públic molt burocratitzat, poc eficient des de la perspectiva de l’ activitat estrictament mèdica, elevada pressió assistencial i dificultats de coordinació entre nivells assistencials.
 
4. Existeixen necessitats especifiques vinculades al territori i en àmbits mèdics concrets com la medicina d’ urgències.
 
5. Sistema universitari infrafinançat i poc flexible que no permet adequar les places d’ estudiants de medicina a les necessitats del país.
 
6. Oferta de places Mir per sota de les necessitats reals d’ especialistes amb la conseqüent manca d’especialistes, sobretot en algunes especialitats comMedicina de Família, Pediatria, Anestèsia i Reanimació, Ginecologia i Obstetrícia o Cardiologia, principalment.
 
7 Manca de recursos id’ agilitat del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, responsable de la homologació dels especialistes en origen que poden acreditar formació i coneixements. .També cal fer esment de la rigidesa dels requisits que contempla la norma que regula el procediment d’homologació.
 
8. La necessitat d’ augmentar la coordinació i treball en equip de les professions sanitàries i la adequació de la progressiva incorporació en el sector sanitari de professions no mèdiques.
 
Identificats els problemes i les causes, insistim una vegada més en les possibles solucions que passen per introduir més flexibilitat i capacitat organitzativa als equips assistencials. En definitiva, més autonomia professional i menys burocràcia. És necessari una major responsabilitat dels metges en la coordinació assistencial entre nivells assistencials i en el territori. També és necessària una política de RRHH que incentivi la permanència voluntària dels metges en edat de jubilació fomentant dedicacions parcials, activitats assistencials adequades en el moment professional amb retribucions que reconeguin l’ esforç realitzat.
 
Cal insistir en la necessitat de plantejar la Troncalitat i la posta en marxa de les ACE com a base de la formació especialitzada. Les bases de la formació especialitzada MIRtenen casi 40 anys i pràcticament no s’han modificat. L’únic esforç d’ evolució es va donar en la LOPS (Ley 44/2003) i pràcticament no s’ha posat en marxa.
 
Per altra bandacal menys rigidesa en l’ oferta de places a les facultats (ampliar en els propers 5/6 anys) i conseqüentment augmentar el nombre de places MIR un cop identificades les especialitats mes deficitàries.
 
Cal agilitzar la homologació de títols de metge especialista formats en el país de procedència que compleixi criteris d’ expertesa, temps d’ activitat assistencial en origen,temps de formació, etc. amb l ’oportunitat de poder complementar carències parcials en programes formatius i posterior examen acreditatiu de coneixements. Es imprescindible una revisió de la normativa vigentl.
 
Resta pendent prendre una decisió sobre un grup reduït de metges del país que en el seu moment no varen poder accedir a l’ examen MESTO donat que no varen poder acreditar un temps de formació específica.
 
En matèria de formació especialitzada, tal com es desprèn de les diferents propostes de solucions que s’han d’ adequar a les directives comunitàries, és imprescindible un gran acord entre el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, les Universitats, les CCAA, les organitzacions sanitàries, les organitzacions professionals i les Societats Científiques. 
 
  1. Bruguera i Cortada M, et al. Estudi demogràfic dels metges del COMB. Importància dels metges estrangers. Gabinet Estudis Col·legials, COMB. 2007. ISBN: 978-84-611-7804-9
  2.  Soler i Fábregas M, et al. La demografía médica en Barcelona: atender a los retos del futuro. Med Clin (Barc). 2018